Axioma

Quan plou, la roba de l'estenedor es mulla.

Persèpolis

Què en sabem de l'Iran més enllà del que de tant en tant ens diu la premsa? Probablement molt poc.

Persèpolis, de Marjane Satrapi, és un d'aquells còmics tan poc usuals com magnífics. A cavall entre l'autobiografia, el llibre d'història contemporània i la crítica social, relata les experiències de la il·lustradora a l'Iran contemporani, particularment a partir de la Revolució islàmica que l'any 79 sacsejà l'antiga Pèrsia, i el seu "exili" per Europa. La història de cadascú és una part de la història col·lectiva.

Amb un estil naïf, una gran dosi d'humor, sarcasme i tendresa ofereix un acostament a un gran desconegut oriental, els paral·lelismes i diferències amb Europa i sobretot estones de bona lectura. Val la pena gastar-se els gairebé 25 € que val o acostar-se a agafar-lo a les biblioteques públiques on es pot trobar la versió antiga en diversos volums.

Persèpolis, de Marjane Satrapi. Norma editorial, Barcelona 2008 (segona edició), 368 pàgines en blanc i negre i color.

Escriptors de la història

Darrere dels escriptors de la història sempre hi ha una intenció. No tinc ara cap objectiu de valorar si lícita o il·lícita, el fets parlen per ells mateixos.

El primer esdeveniment és la mort de Calvo-Sotelo, insigne franquista que passarà a la història com un dels grans de la democràcia espanyola. El president que ningú va votar i que les següents eleccions van tombar a la primera de canvi. A més, prendria una de les decisions que més afectarien el futur, l’entrada de l’Estat espanyol a l’OTAN.

El segon, una exposició inaugurada a París on es pot veure una selecció de fotos de la capital francesa de forma bucòlica, feliç i similar a la belle époque. L’únic inconvenient, es tracta de la França ocupada durant els 40, aquí hi ha hagut un mínim d’indignació, perquè com tothom sap a França el col·laboracionisme no va existir mai.

Les màximes orwellianes de 1984 són a l’ordre del dia, i citant Goebbels, una mentida repetida mil cops es converteix en una realitat. Espanya i França van tenir uns grans mentors.

Rellegint

"Res no és mesquí
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit."

(Res no és mesquí, Joan Salvat-Papasseit).

'15 ANYS SENSE GUILLEM AGULLÓ'

15 anys fa ja de la tràgica mort de Guillem Agulló. 15 anys de reclamar justícia, dignitat i reparació.

Tots, però especialment els que hem patit en algun moment o altre les agressions feixistes, coneixem la importància de la solidaritat per fer front a la barbàrie.
Per això, reproduint la campanya engegada per antifeixistes.org poso la imatge que s'ha dissenyat per aquest aniversari i a continuació enganxo el text que s'ha difós a través d'alguns blocs força coneguts.

El proper divendres farà 15 anys de l'assassinat del jove Guillem Agulló. Fou l'11 d'abril del 1993 quan aquest jove antifeixista i independentista de Burjassot (l'Horta) fou apunyalat mortalment. El seu assassí només complí quatre anys de condemna i recentment es presentà a les darreres eleccions municipals per una partit d'extrema dreta.

Enguany, 15 anys després del seu assassinat, aquesta impunitat s'ha saldat amb més de 600 agressions al País Valencià com les darreres pallisses a immigrants gravades en vídeo, la punyalada que gairebé li costa la vida a un jove de València, l'esvàstica gravada en la cara a un altre jove a Castelló o les desenes d'atacs contra centres socials, llibreries, seus de partits polítics i altres locals de tot tipus. I tot, davant la indiferència mediàtica i governamental que caracteritza aquest país.

Per aquest motiu diversos companys blocaires ens hem decidit a llançar una crida per al proper divendres 11 d'abril. Es tracta d'escriure aquest dia, o durant el cap de setmana, un apunt amb el títol '15 ANYS SENSE GUILLEM AGULLÓ' amb el banner que adjuntem. D'aquesta manera, unint i multiplicant les nostres veus, posarem la nostra engruna de fermesa contra el silenci i la vergonya.

En record de Guillem Agulló.
Perquè el següent podem ser qualsevol de nosaltres.

Refugi

A les tardes m'avorreixo, i no perquè no tingui coses a fer. La llista difícilment s'acaba, però no aconsegueixo omplir el temps. Ahir, trencant la dinàmica vaig sortir a fer un volt per Gràcia. Molt de trànsit, gent pel carrer i la famosa pudor del carrer Gran, endolcida per uns aromes que l'Ajuntament deixa anar per reduir les queixes veïnals.

Veig coses interessants, però no trenco la sensació d'apatia, de manera que per matar dos ocells d'un tret i amortir la T-mes me'n vaig al centre. Al carrer Tallers la mateixa dinàmica que a Gràcia, m'encamino cap a plaça Universitat a veure si trobo algun divertiment. No trobo ningú conegut amb qui passar una estona i com les exposicions sempre em passen de llarg i em quedo sense veure-les, baixo al vestíbul del metro.
Quan el refugi és al subsòl es redueix a la recreació d'una estació de metro utilitzada com a refugi antiaeri, a dos plafons on s'emeten imatges de conflictes bèl·lics, lluites socials i catàstrofes naturals sense cap aparent relació i un munt de portades de diari enganxades al terra que es confonen entre tovallons bruts de paper, caixes de tabac arrugades i taques negres dels milers de sabates que diàriament les trepitgen. La sensació de decepció per la pobresa de la mostra és considerable fins que descobreixo el més interessant. La pantalla tàctil on es poden recórrer els bombardejos des del 36 fins 3 dies abans de l'entrada a la ciutat de l'exèrcit feixista, amb detall d'impactes i desperfectes. Em distrec observant els objectius, el port, l'Eixample, Gràcia i Ciutat Vella s'emporten el gran pes de les bombes. Toco la pantalla fins veure els impactes a Sant Andreu, tampoc es queden curts.

No és una exposició gaire treballada i no rendeix tribut a la importància de la catastròfica efemèride dels bombardejos. Tot i això, la llista alfabètica de les víctimes de les aviacions italiana, alemanya i espanyola és impactant. Gairebé tant com sentir les parelles de gent gran que miren la pantalla i recorden els impactes al safareig de casa, els veïns morts i les corredisses als refugis que arriben a posar la pell de gallina. Aquesta és la veritable memòria històrica, la que no s'ha de perdre perquè la narració no frivolitzi la gravetat dels fets.

Comiat

Dia de reflexió, FOCA acabada i setmana sense reunió fins a altes hores de la matinada. S'agraeix una mica de descans, ara m'adono del que és tenir un dia sense la pressió del que toca fer al dia següent, que enyoraré les migdiades al sol i que tot i haver fet una gran feina, sempre es podia haver fet millor. Les valoracions ja es faran al moment que toquin.
Potser sóc una mica massoquista però també trobaré a faltar les sortides, els intents d'acabar tirat per tera, dormir poques hores per les converses i despertar amb la umbrella. Els comentaris absurds i les cançons, els que ens hem fet més, la llàstima de no haver-nos fet tant amb altres, els co-caps...
Qui dia passa any empeny i una altra cosa s'ha acabat.
Moltes gràcies a tots, hem anat a la lluna i hem tornat!

Dialèctica

No sé quin dia era quan vaig quedar amb un amiga que feia temps que no veia. Un sol fantàstic, lloc de privilegi i poc temps per unes converses que faria durar hores.

Parlant, parlant em comenta que havia estat en una xerrada i hi havia hagut una frase que li havia agradat. Seguidament treu de la bossa un tovalló de paper, dels de bar, on hi duia la frase escrita. Venia dir alguna cosa com que hi ha èpoques de canvi i canvis d'època i que ara es corresponia un canvi d'època.

El meu cervell, en aquell moment poc despert accedeix, però ràpidament es posa alerta. Em sona a aquelles frases molt grandiloqüents, molt ben construïdes però amb contingut completament buit, per tant demano com ho justificava el ponent. Seguim xerrant i el meu cervell, lent, no acaba d'estar convençut (ella sembla que tampoc -però li agrada la frase- diu).

Durant la setmana li he donat algunes voltes i tot i que no he arribat a una conclusió definitiva vaig desgranant el que puc. Èpoques de canvi són constants. Tot moment és de canvi, perquè no existeix l'estàtic, el món gira el temps passa i la vida segueix. Canvis d'època existeixen, o el meu cap encara no els ha negat, però quins són els elements que defineixen un canvi d'estadi històric?

Certament hi ha un canvi tecnològic important, aspectes socials, culturals i demogràfics que s'alteren. Però podem parlar de canvi d'època? No acabo de veure-ho. Les meves conclusions precipitades em fan creure en un canvi de cicle, però no d'època. les velles estructures es mantenen i s'enforteixen, les alternatives es reconstrueixen sobre les runes de les antigues, rebuscant els referents perduts.

La globalització no és res més que la continuació del procés inherent al capitalisme, les que s'havien cregut fases superiors d'aquest han resultat ser-ne la infància, i la maduració es forja contra les encara joves formes de resistència, ancorades en les velles maneres. El camí sembla que encara ha de ser llarg. Mentrestant, contra la injustícia i la barbàrie només ens queda anar plantant socialisme. Quan arribi la collita en podrà menjar tothom.

Com diu la cançó, la storia non è stata ancora scritta. Adesso è l'ora, potere al popolo!

Negra nit

La boira baixa i el cap espès. Feina que no surt, avui ni una de dreta. Nihilisme abandonat que torna a aflorar, mal dia per llegir Maquiavel.
Viatjar sol al nit-bus em porta a pensar que entendre i justificar no són sempre macanismes paral·lels.

Terra corsa

Com Pasquale Paoli als peus de la ciutadella de Corti, gaudint de la fantàstica vista del belvédère sobre la vall. Còrsega és una aventura per si mateixa. La tranquilitat de l'illa, amb les altíssimes muntanyes, el senglar al plat i la música latent en qualsevol cafè o passejada nocturna. El sistema clànic surant en l'aire i demanar-te el cognom abans que el nom. La meva idea de festa no és acabar una nit en una església sentint polifonies, però sempre m'havia fet gràcia començar a cantar espontàniament en un bar qualsevol amb altres veus.

Nits de discusió que no guanya ningú, riures estúpids que la pietra fa sortir del no res, parlar i entendre idiomes que en la vida he estudiat. Prendre el sol a la plaça Gaffary assaborint una Corsica-cola entre passeig i passeig. I és que Còrsega és més gran que una castanya, però més petita que Sardenya, que enyoro una mica...

Només l'últim dia per conèixer una ciutat, Corti, que si bé no és gran se'ns en feia. Buscant com deseperats una postal per enviar (que difícil és l'hivern), uns formatges per compartir i música per no oblidar.

L'horari insular desespera els continentals i ara els continentals em deseperen a mi. 25 hores de ferri i tren són molt dures i més encara rebentant fronteres creant xarxes i vincles a qualsevol lloc. A tot arreu com a casa i a casa faltar un tros d'arreu.

Acabo amb un fragment d'una cançó de L'Arcusgi que no em marxa del cap.

"A l'aggrottu d'un scogliu, hè natu un fiore biancu
U so lume risplende, si span'in la natura,
È brina chì sguile, cun fede annacquerà
Sumenta in lu mondu, per sparghje LIBERTÀ..."