Futur?

Tir na nÓg, la terra dels joves, ja fa temps que agonitza. Potser és que m'estic fent vell.
O que el fet d'haver-me passat una bona temporada sense ordinador, o sense temps, ha fet baixar una disciplina que, ja de per si, era escassa.

Qui sap que depara el destí?

Cansat

Estic cansat, molt cansat.
Cansat de no dormir i de no parar.
Cansat d'hipocresies i doble moral.
Cansat de voler cridar i que no em surti la veu.
Cansat de no trobar il·lusió, només desencís.

Estic cansat. I molt cansat.
Fart que els projectes no surtin com cal.
De no trobar paraules suaus ni gestos d'estima.
De baralles estèrils i que ningú convenci ningú.

Estic cansat de no tenir mitjans,
mitjans per fer escoltar,
mitjans per proposar,
mitjans per fer.

retorn

Diuen que els gats tenen set vides. El meu només en va fer servir una, les altres sembla que me les va deixar a mi, perquè he reviscut diverses vegades. Sempre, però, que he tornat no he estat si no una ombra de mi mateix.
En un moment de foscor et venen pensaments estranys. no saps si tot és ombra o l'ombra ha desaparegut amb l'absència de llum.
I penses potser seria millor, el quart dia, encara no haver ressucitat.

Dia sense bosses

Aquesta tarda em toca anar a comprar i tot i que ja tenia en compte el problema de les bosses de plàstic, una volta per certs blocs i fotologs no em va malament per recordar-m'ho. Des de fa uns mesos la campanya Catalunya Lliure de bosses de plàstic està portant a terme diverses iniciatives per eradicar, o sí més no reduir, el seu ús. Es proposa avui, dia 3 de juliol com a dia català sense bosses de plàstic.
Les alternatives són múltiples, el tradicional cabàs, les bosses de tela o diverses fibres que et donen a molts llocs, carros, caixes... L'únic impediment en aquest afer és la voluntat.

Motius pel dia sense bosses de plàstic.

Les bosses de plàstic que ens donen a les botigues, es converteixen ràpidament en un residu. Tant la fabricació com el seu tractament com a residus, són responsables d’importants afectacions ambientals, socials i econòmiques.

Ens trobem amb un consum abusiu i sovint injustificat de la bossa de plàstic, ja que amb una vida útil curta (12 minuts) es consumeix i malbarata gran quantitat d’aigua i energia, a més del cost ambiental de l’explotació del petroli, un recurs no renovable, amb l’agreujant de ser un producte no degradable.

A Catalunya creixen els residus i el consum de bosses de plàstic -les deixalles augmenten el 47% en els darrers 10 anys i la causa principal son els envasos i bosses d’un sol ús-. S’ha estimat que a Catalunya, s’usen una mitjana de 5’4 bosses per família i setmana en cadenes comercials (Estudi FPRC, 2007), el que suposa que només amb un cap de setmana consumim més de 14 milions de bosses de plàstic a Catalunya. Les bosses de plàstic representen ja el 2% en pes de les deixalles a Catalunya, un consum de 110.000 Tn a l’any (font: CEPA-EdC, 2006).

Dades que demostren un consum injustificat i perjudicial pel medi ambient, doncs són fàcilment substituïbles per sistemes reutilitzables, de llarga vida, que permetin utilitzar-les moltes vegades (bosses de cotó, ràfia, bosses plegables, cabàs, carretó, etc).

Raons per rebutjar les bosses de plàstic d’un sol ús:
- Estan fabricades a partir de petroli, un recurs no renovables i molt costós.
- Suposen un 2% en pes de la brossa domèstica i unes 14 milions de bosses cada cap de setmana.
- El seu reciclatge és escàs i costós energèticament. La majoria van a abocadors i incineradores.
- Durant la fabricació i incineració s’emeten gasos contaminants (dioxines, cianur d’hidrogen...).
- Poden trigar entre 400 i 1000 anys en descompondre’s.
- La seva dispersió al medi provoca l’afectació i mortaldat d’animals al medi terrestre i aquàtic.
- Són de fàcil substitució per sistemes reutilitzables.

Arran dels seu impacte i les múltiples actuacions i experiències d’arreu del món que s'estan desenvolupant respecte a la limitació de la bossa de plàstic, queda clar que s’han de prendre mesures urgents per a posar-hi solució.

S’han estat fent esforços des dels ens locals, entitats cíviques i ecologistes, gremis i cadenes comercials catalanes per conscienciar als consumidors i els comerços, però constatem que la via única dels acords voluntaris és insuficient per frenar de forma generalitzada el consum de bosses. Doncs, és del tot necessari i urgent el debat, conscienciació i l’acció de limitar el consum de les bosses de plàstic entre tots els agents socials, econòmics i les administracions per tal d'aplicar solucions normatives i restrictives, pedagògiques i efectives.

PER TOT AIXÒ DEMANEM:

- Que el Govern de la Generalitat de Catalunya i especialment el DMAH reguli el consum indiscriminat i gratuït de bosses de plàstic a Catalunya, a partir de l’aplicació d’un impost ecològic de 0,20 €/bossa a partir del gener del 2009. La recaptació del impost nodriria un nou organisme, el Fons Econòmic de Prevenció. Aquest Fons s’invertirà en campanyes d' educació ambiental, consum responsable i actuacions de prevenció de residus.

- Que es desenvolupi una campanya de comunicació que s’estengui a tota Catalunya sobre la limitació de la bossa de plàstic en el context de la prevenció de residus d’envasos i embolcalls.

- Que es desenvolupin mecanismes per a fomentar els elements reutilitzables per a que facilitin al consumidor el procés de desús de la bossa d'un sòl ús.

Declarar el dia 3 de juliol el dia català sense bosses de plàstic.

Vídeo de la campanya.

Lock out

Quan va començar la vaga de transportistes i es reunien delegats de la Unió Europea per estudiar l'augment de la jornada laboral a 60 hores setmanals, em va venir al cap la imatge de Xile als primers 70 i se'm posava la pell de gallina. A la tarda Antoni Bassas, que feia de tertulià a la televisió, va fer el mateix símil , en aquell moment vaig sentir terror.
En aquest cas les paradoxes són extremes i després de tants anys tornen els lock outs, retorn al pitjor del segle XIX.

Los Nadies (Eduardo Galeano)

Sueñan las pulgas con comprarse un perro y sueñan los nadies con salir de pobres, que algún mágico día llueva de pronto la buena suerte, que llueva a cántaros la buena suerte; pero la buena suerte no llueve ayer, ni hoy, ni mañana, ni nunca, ni en lloviznita cae del cielo la buena suerte, por mucho que los nadies la llamen y aunque les pique la mano izquierda, o se levanten con el pie derecho, o empiecen el año cambiando de escoba.

Los nadies: los hijos de nadie, los dueños de nada.

Los nadies: los ningunos, los ninguneados, corriendo la liebre, muriendo la vida, jodidos, rejodidos:

Que no son, aunque sean.

Que no hablan idiomas, sino dialectos.

Que no profesan religiones, sino supersticiones.

Que no hacen arte, sino artesanía.

Que no practican cultura, sino folklore.

Que no son seres humanos, sino recursos humanos.

Que no tienen cara, sino brazos.

Que no tienen nombre, sino número.

Que no figuran en la historia universal, sino en la crónica roja de la prensa local.

Los nadies, que cuestan menos que la bala que los mata.

Recuperant cintes i música de fa temps he trobat una versió d'aquest poema feta per Elektroduendes que feia molt de temps que no escoltava, això m'ha fet venir ganes de posar l'original al bloc.

El dilema que no ho era

Avui he descobert que no em faré mai ric si vaig rebutjant la pasta que la gent m'ofereix. Tot i això no l'he agafada.
Massa escrúpols i poc esperit pràctic.

Diumenge futbol

Més de 14000 persones omplint el Narcís Sala per veure la tornada de la primera fase d'ascens a 2a B, entre els quals nosaltres, un fotimer de coneguts i un Santxito que fa tard -però que té ell les entrades i ja estem a la porta! Truca'l, truca'l!-. Ni un lloc per seure i quatre seguidors de l'Haro que feien més soroll que els altres tots junts, hem tornat a perdre el Santxito...
El partit va ser a estones aborrit, a estones emocionant, amb algunes jugades dignes de primera, un sol de justícia i un gol que assegurava que el Sant Andreu passés a la següent ronda d'ascens. Amb un àrbitre atontat que ho pitava tot més tard del que tocava, inclòs el final, i que feia més plorar que riure.

Un cop acabat al camp a ballar i fer el friki amb els hooligans per acabar a la Lira amb una birra, que no és cap novetat.
L'afició aborrida i mercenària, perquè només anem al camp quan juga a casa, gratis i amb possibilitats d'ascens?

-UE Sant Andreu! El partit i el camp plens.

Xito & friends.

Axioma

Quan plou, la roba de l'estenedor es mulla.

Persèpolis

Què en sabem de l'Iran més enllà del que de tant en tant ens diu la premsa? Probablement molt poc.

Persèpolis, de Marjane Satrapi, és un d'aquells còmics tan poc usuals com magnífics. A cavall entre l'autobiografia, el llibre d'història contemporània i la crítica social, relata les experiències de la il·lustradora a l'Iran contemporani, particularment a partir de la Revolució islàmica que l'any 79 sacsejà l'antiga Pèrsia, i el seu "exili" per Europa. La història de cadascú és una part de la història col·lectiva.

Amb un estil naïf, una gran dosi d'humor, sarcasme i tendresa ofereix un acostament a un gran desconegut oriental, els paral·lelismes i diferències amb Europa i sobretot estones de bona lectura. Val la pena gastar-se els gairebé 25 € que val o acostar-se a agafar-lo a les biblioteques públiques on es pot trobar la versió antiga en diversos volums.

Persèpolis, de Marjane Satrapi. Norma editorial, Barcelona 2008 (segona edició), 368 pàgines en blanc i negre i color.