Tir na nÓg

Futur?

2009-02-06T19:56:00.003+01:00

Tir na nÓg, la terra dels joves, ja fa temps que agonitza. Potser és que m'estic fent vell.
O que el fet d'haver-me passat una bona temporada sense ordinador, o sense temps, ha fet baixar una disciplina que, ja de per si, era escassa.

Qui sap que depara el destí?

Cansat

2009-01-28T00:55:00.003+01:00

Estic cansat, molt cansat.
Cansat de no dormir i de no parar.
Cansat d'hipocresies i doble moral.
Cansat de voler cridar i que no em surti la veu.
Cansat de no trobar il·lusió, només desencís.

Estic cansat. I molt cansat.
Fart que els projectes no surtin com cal.
De no trobar paraules suaus ni gestos d'estima.
De baralles estèrils i que ningú convenci ningú.

Estic cansat de no tenir mitjans,
mitjans per fer escoltar,
mitjans per proposar,
mitjans per fer.

retorn

2009-01-28T00:45:00.003+01:00

Diuen que els gats tenen set vides. El meu només en va fer servir una, les altres sembla que me les va deixar a mi, perquè he reviscut diverses vegades. Sempre, però, que he tornat no he estat si no una ombra de mi mateix.
En un moment de foscor et venen pensaments estranys. no saps si tot és ombra o l'ombra ha desaparegut amb l'absència de llum.
I penses potser seria millor, el quart dia, encara no haver ressucitat.

Dia sense bosses

2008-07-03T09:24:00.005+02:00

Aquesta tarda em toca anar a comprar i tot i que ja tenia en compte el problema de les bosses de plàstic, una volta per certs blocs i fotologs no em va malament per recordar-m'ho. Des de fa uns mesos la campanya Catalunya Lliure de bosses de plàstic està portant a terme diverses iniciatives per eradicar, o sí més no reduir, el seu ús. Es proposa avui, dia 3 de juliol com a dia català sense bosses de plàstic.
Les alternatives són múltiples, el tradicional cabàs, les bosses de tela o diverses fibres que et donen a molts llocs, carros, caixes... L'únic impediment en aquest afer és la voluntat.

Motius pel dia sense bosses de plàstic.

Les bosses de plàstic que ens donen a les botigues, es converteixen ràpidament en un residu. Tant la fabricació com el seu tractament com a residus, són responsables d’importants afectacions ambientals, socials i econòmiques.

Ens trobem amb un consum abusiu i sovint injustificat de la bossa de plàstic, ja que amb una vida útil curta (12 minuts) es consumeix i malbarata gran quantitat d’aigua i energia, a més del cost ambiental de l’explotació del petroli, un recurs no renovable, amb l’agreujant de ser un producte no degradable.

A Catalunya creixen els residus i el consum de bosses de plàstic -les deixalles augmenten el 47% en els darrers 10 anys i la causa principal son els envasos i bosses d’un sol ús-. S’ha estimat que a Catalunya, s’usen una mitjana de 5’4 bosses per família i setmana en cadenes comercials (Estudi FPRC, 2007), el que suposa que només amb un cap de setmana consumim més de 14 milions de bosses de plàstic a Catalunya. Les bosses de plàstic representen ja el 2% en pes de les deixalles a Catalunya, un consum de 110.000 Tn a l’any (font: CEPA-EdC, 2006).

Dades que demostren un consum injustificat i perjudicial pel medi ambient, doncs són fàcilment substituïbles per sistemes reutilitzables, de llarga vida, que permetin utilitzar-les moltes vegades (bosses de cotó, ràfia, bosses plegables, cabàs, carretó, etc).

Raons per rebutjar les bosses de plàstic d’un sol ús:
- Estan fabricades a partir de petroli, un recurs no renovables i molt costós.
- Suposen un 2% en pes de la brossa domèstica i unes 14 milions de bosses cada cap de setmana.
- El seu reciclatge és escàs i costós energèticament. La majoria van a abocadors i incineradores.
- Durant la fabricació i incineració s’emeten gasos contaminants (dioxines, cianur d’hidrogen...).
- Poden trigar entre 400 i 1000 anys en descompondre’s.
- La seva dispersió al medi provoca l’afectació i mortaldat d’animals al medi terrestre i aquàtic.
- Són de fàcil substitució per sistemes reutilitzables.

Arran dels seu impacte i les múltiples actuacions i experiències d’arreu del món que s'estan desenvolupant respecte a la limitació de la bossa de plàstic, queda clar que s’han de prendre mesures urgents per a posar-hi solució.

S’han estat fent esforços des dels ens locals, entitats cíviques i ecologistes, gremis i cadenes comercials catalanes per conscienciar als consumidors i els comerços, però constatem que la via única dels acords voluntaris és insuficient per frenar de forma generalitzada el consum de bosses. Doncs, és del tot necessari i urgent el debat, conscienciació i l’acció de limitar el consum de les bosses de plàstic entre tots els agents socials, econòmics i les administracions per tal d'aplicar solucions normatives i restrictives, pedagògiques i efectives.

PER TOT AIXÒ DEMANEM:

- Que el Govern de la Generalitat de Catalunya i especialment el DMAH reguli el consum indiscriminat i gratuït de bosses de plàstic a Catalunya, a partir de l’aplicació d’un impost ecològic de 0,20 €/bossa a partir del gener del 2009. La recaptació del impost nodriria un nou organisme, el Fons Econòmic de Prevenció. Aquest Fons s’invertirà en campanyes d' educació ambiental, consum responsable i actuacions de prevenció de residus.

- Que es desenvolupi una campanya de comunicació que s’estengui a tota Catalunya sobre la limitació de la bossa de plàstic en el context de la prevenció de residus d’envasos i embolcalls.

- Que es desenvolupin mecanismes per a fomentar els elements reutilitzables per a que facilitin al consumidor el procés de desús de la bossa d'un sòl ús.

Declarar el dia 3 de juliol el dia català sense bosses de plàstic.

Vídeo de la campanya.

Lock out

2008-06-11T14:31:00.002+02:00

Quan va començar la vaga de transportistes i es reunien delegats de la Unió Europea per estudiar l'augment de la jornada laboral a 60 hores setmanals, em va venir al cap la imatge de Xile als primers 70 i se'm posava la pell de gallina. A la tarda Antoni Bassas, que feia de tertulià a la televisió, va fer el mateix símil , en aquell moment vaig sentir terror.
En aquest cas les paradoxes són extremes i després de tants anys tornen els lock outs, retorn al pitjor del segle XIX.

Los Nadies (Eduardo Galeano)

2008-06-09T13:31:00.003+02:00

Sueñan las pulgas con comprarse un perro y sueñan los nadies con salir de pobres, que algún mágico día llueva de pronto la buena suerte, que llueva a cántaros la buena suerte; pero la buena suerte no llueve ayer, ni hoy, ni mañana, ni nunca, ni en lloviznita cae del cielo la buena suerte, por mucho que los nadies la llamen y aunque les pique la mano izquierda, o se levanten con el pie derecho, o empiecen el año cambiando de escoba.

Los nadies: los hijos de nadie, los dueños de nada.

Los nadies: los ningunos, los ninguneados, corriendo la liebre, muriendo la vida, jodidos, rejodidos:

Que no son, aunque sean.

Que no hablan idiomas, sino dialectos.

Que no profesan religiones, sino supersticiones.

Que no hacen arte, sino artesanía.

Que no practican cultura, sino folklore.

Que no son seres humanos, sino recursos humanos.

Que no tienen cara, sino brazos.

Que no tienen nombre, sino número.

Que no figuran en la historia universal, sino en la crónica roja de la prensa local.

Los nadies, que cuestan menos que la bala que los mata.

Recuperant cintes i música de fa temps he trobat una versió d'aquest poema feta per Elektroduendes que feia molt de temps que no escoltava, això m'ha fet venir ganes de posar l'original al bloc.

El dilema que no ho era

2008-06-08T19:22:00.003+02:00

Avui he descobert que no em faré mai ric si vaig rebutjant la pasta que la gent m'ofereix. Tot i això no l'he agafada.
Massa escrúpols i poc esperit pràctic.

Diumenge futbol

2008-06-02T19:55:00.005+02:00

Més de 14000 persones omplint el Narcís Sala per veure la tornada de la primera fase d'ascens a 2a B, entre els quals nosaltres, un fotimer de coneguts i un Santxito que fa tard -però que té ell les entrades i ja estem a la porta! Truca'l, truca'l!-. Ni un lloc per seure i quatre seguidors de l'Haro que feien més soroll que els altres tots junts, hem tornat a perdre el Santxito...
El partit va ser a estones aborrit, a estones emocionant, amb algunes jugades dignes de primera, un sol de justícia i un gol que assegurava que el Sant Andreu passés a la següent ronda d'ascens. Amb un àrbitre atontat que ho pitava tot més tard del que tocava, inclòs el final, i que feia més plorar que riure.

Un cop acabat al camp a ballar i fer el friki amb els hooligans per acabar a la Lira amb una birra, que no és cap novetat.
L'afició aborrida i mercenària, perquè només anem al camp quan juga a casa, gratis i amb possibilitats d'ascens?

-UE Sant Andreu! El partit i el camp plens.

Xito & friends.

Axioma

2008-05-09T10:56:00.002+02:00

Quan plou, la roba de l'estenedor es mulla.

Persèpolis

2008-05-07T16:48:00.016+02:00

Què en sabem de l'Iran més enllà del que de tant en tant ens diu la premsa? Probablement molt poc.

Persèpolis, de Marjane Satrapi, és un d'aquells còmics tan poc usuals com magnífics. A cavall entre l'autobiografia, el llibre d'història contemporània i la crítica social, relata les experiències de la il·lustradora a l'Iran contemporani, particularment a partir de la Revolució islàmica que l'any 79 sacsejà l'antiga Pèrsia, i el seu "exili" per Europa. La història de cadascú és una part de la història col·lectiva.

Amb un estil naïf, una gran dosi d'humor, sarcasme i tendresa ofereix un acostament a un gran desconegut oriental, els paral·lelismes i diferències amb Europa i sobretot estones de bona lectura. Val la pena gastar-se els gairebé 25 € que val o acostar-se a agafar-lo a les biblioteques públiques on es pot trobar la versió antiga en diversos volums.

Persèpolis, de Marjane Satrapi. Norma editorial, Barcelona 2008 (segona edició), 368 pàgines en blanc i negre i color.

Escriptors de la història

2008-05-05T17:12:00.007+02:00

Darrere dels escriptors de la història sempre hi ha una intenció. No tinc ara cap objectiu de valorar si lícita o il·lícita, el fets parlen per ells mateixos.

El primer esdeveniment és la mort de Calvo-Sotelo, insigne franquista que passarà a la història com un dels grans de la democràcia espanyola. El president que ningú va votar i que les següents eleccions van tombar a la primera de canvi. A més, prendria una de les decisions que més afectarien el futur, l’entrada de l’Estat espanyol a l’OTAN.

El segon, una exposició inaugurada a París on es pot veure una selecció de fotos de la capital francesa de forma bucòlica, feliç i similar a la belle époque. L’únic inconvenient, es tracta de la França ocupada durant els 40, aquí hi ha hagut un mínim d’indignació, perquè com tothom sap a França el col·laboracionisme no va existir mai.

Les màximes orwellianes de 1984 són a l’ordre del dia, i citant Goebbels, una mentida repetida mil cops es converteix en una realitat. Espanya i França van tenir uns grans mentors.

Rellegint

2008-04-26T16:14:00.002+02:00

"Res no és mesquí
ni cap hora és isarda,
ni és fosca la ventura de la nit."

(Res no és mesquí, Joan Salvat-Papasseit).

'15 ANYS SENSE GUILLEM AGULLÓ'

2008-04-11T02:27:00.011+02:00

15 anys fa ja de la tràgica mort de Guillem Agulló. 15 anys de reclamar justícia, dignitat i reparació.

Tots, però especialment els que hem patit en algun moment o altre les agressions feixistes, coneixem la importància de la solidaritat per fer front a la barbàrie.
Per això, reproduint la campanya engegada per antifeixistes.org poso la imatge que s'ha dissenyat per aquest aniversari i a continuació enganxo el text que s'ha difós a través d'alguns blocs força coneguts.

El proper divendres farà 15 anys de l'assassinat del jove Guillem Agulló. Fou l'11 d'abril del 1993 quan aquest jove antifeixista i independentista de Burjassot (l'Horta) fou apunyalat mortalment. El seu assassí només complí quatre anys de condemna i recentment es presentà a les darreres eleccions municipals per una partit d'extrema dreta.

Enguany, 15 anys després del seu assassinat, aquesta impunitat s'ha saldat amb més de 600 agressions al País Valencià com les darreres pallisses a immigrants gravades en vídeo, la punyalada que gairebé li costa la vida a un jove de València, l'esvàstica gravada en la cara a un altre jove a Castelló o les desenes d'atacs contra centres socials, llibreries, seus de partits polítics i altres locals de tot tipus. I tot, davant la indiferència mediàtica i governamental que caracteritza aquest país.

Per aquest motiu diversos companys blocaires ens hem decidit a llançar una crida per al proper divendres 11 d'abril. Es tracta d'escriure aquest dia, o durant el cap de setmana, un apunt amb el títol '15 ANYS SENSE GUILLEM AGULLÓ' amb el banner que adjuntem. D'aquesta manera, unint i multiplicant les nostres veus, posarem la nostra engruna de fermesa contra el silenci i la vergonya.

En record de Guillem Agulló.
Perquè el següent podem ser qualsevol de nosaltres.

Refugi

2008-04-02T16:54:00.012+02:00

A les tardes m'avorreixo, i no perquè no tingui coses a fer. La llista difícilment s'acaba, però no aconsegueixo omplir el temps. Ahir, trencant la dinàmica vaig sortir a fer un volt per Gràcia. Molt de trànsit, gent pel carrer i la famosa pudor del carrer Gran, endolcida per uns aromes que l'Ajuntament deixa anar per reduir les queixes veïnals.

Veig coses interessants, però no trenco la sensació d'apatia, de manera que per matar dos ocells d'un tret i amortir la T-mes me'n vaig al centre. Al carrer Tallers la mateixa dinàmica que a Gràcia, m'encamino cap a plaça Universitat a veure si trobo algun divertiment. No trobo ningú conegut amb qui passar una estona i com les exposicions sempre em passen de llarg i em quedo sense veure-les, baixo al vestíbul del metro.
Quan el refugi és al subsòl es redueix a la recreació d'una estació de metro utilitzada com a refugi antiaeri, a dos plafons on s'emeten imatges de conflictes bèl·lics, lluites socials i catàstrofes naturals sense cap aparent relació i un munt de portades de diari enganxades al terra que es confonen entre tovallons bruts de paper, caixes de tabac arrugades i taques negres dels milers de sabates que diàriament les trepitgen. La sensació de decepció per la pobresa de la mostra és considerable fins que descobreixo el més interessant. La pantalla tàctil on es poden recórrer els bombardejos des del 36 fins 3 dies abans de l'entrada a la ciutat de l'exèrcit feixista, amb detall d'impactes i desperfectes. Em distrec observant els objectius, el port, l'Eixample, Gràcia i Ciutat Vella s'emporten el gran pes de les bombes. Toco la pantalla fins veure els impactes a Sant Andreu, tampoc es queden curts.

No és una exposició gaire treballada i no rendeix tribut a la importància de la catastròfica efemèride dels bombardejos. Tot i això, la llista alfabètica de les víctimes de les aviacions italiana, alemanya i espanyola és impactant. Gairebé tant com sentir les parelles de gent gran que miren la pantalla i recorden els impactes al safareig de casa, els veïns morts i les corredisses als refugis que arriben a posar la pell de gallina. Aquesta és la veritable memòria històrica, la que no s'ha de perdre perquè la narració no frivolitzi la gravetat dels fets.

Comiat

2008-03-31T21:08:00.004+02:00

Dia de reflexió, FOCA acabada i setmana sense reunió fins a altes hores de la matinada. S'agraeix una mica de descans, ara m'adono del que és tenir un dia sense la pressió del que toca fer al dia següent, que enyoraré les migdiades al sol i que tot i haver fet una gran feina, sempre es podia haver fet millor. Les valoracions ja es faran al moment que toquin.
Potser sóc una mica massoquista però també trobaré a faltar les sortides, els intents d'acabar tirat per tera, dormir poques hores per les converses i despertar amb la umbrella. Els comentaris absurds i les cançons, els que ens hem fet més, la llàstima de no haver-nos fet tant amb altres, els co-caps...
Qui dia passa any empeny i una altra cosa s'ha acabat.
Moltes gràcies a tots, hem anat a la lluna i hem tornat!

Dialèctica

2008-03-13T18:12:00.023+01:00

No sé quin dia era quan vaig quedar amb un amiga que feia temps que no veia. Un sol fantàstic, lloc de privilegi i poc temps per unes converses que faria durar hores.

Parlant, parlant em comenta que havia estat en una xerrada i hi havia hagut una frase que li havia agradat. Seguidament treu de la bossa un tovalló de paper, dels de bar, on hi duia la frase escrita. Venia dir alguna cosa com que hi ha èpoques de canvi i canvis d'època i que ara es corresponia un canvi d'època.

El meu cervell, en aquell moment poc despert accedeix, però ràpidament es posa alerta. Em sona a aquelles frases molt grandiloqüents, molt ben construïdes però amb contingut completament buit, per tant demano com ho justificava el ponent. Seguim xerrant i el meu cervell, lent, no acaba d'estar convençut (ella sembla que tampoc -però li agrada la frase- diu).

Durant la setmana li he donat algunes voltes i tot i que no he arribat a una conclusió definitiva vaig desgranant el que puc. Èpoques de canvi són constants. Tot moment és de canvi, perquè no existeix l'estàtic, el món gira el temps passa i la vida segueix. Canvis d'època existeixen, o el meu cap encara no els ha negat, però quins són els elements que defineixen un canvi d'estadi històric?

Certament hi ha un canvi tecnològic important, aspectes socials, culturals i demogràfics que s'alteren. Però podem parlar de canvi d'època? No acabo de veure-ho. Les meves conclusions precipitades em fan creure en un canvi de cicle, però no d'època. les velles estructures es mantenen i s'enforteixen, les alternatives es reconstrueixen sobre les runes de les antigues, rebuscant els referents perduts.

La globalització no és res més que la continuació del procés inherent al capitalisme, les que s'havien cregut fases superiors d'aquest han resultat ser-ne la infància, i la maduració es forja contra les encara joves formes de resistència, ancorades en les velles maneres. El camí sembla que encara ha de ser llarg. Mentrestant, contra la injustícia i la barbàrie només ens queda anar plantant socialisme. Quan arribi la collita en podrà menjar tothom.

Com diu la cançó, la storia non è stata ancora scritta. Adesso è l'ora, potere al popolo!

Negra nit

2008-02-28T03:00:00.002+01:00

La boira baixa i el cap espès. Feina que no surt, avui ni una de dreta. Nihilisme abandonat que torna a aflorar, mal dia per llegir Maquiavel.
Viatjar sol al nit-bus em porta a pensar que entendre i justificar no són sempre macanismes paral·lels.

Terra corsa

2008-02-19T23:19:00.016+01:00

Com Pasquale Paoli als peus de la ciutadella de Corti, gaudint de la fantàstica vista del belvédère sobre la vall. Còrsega és una aventura per si mateixa. La tranquilitat de l'illa, amb les altíssimes muntanyes, el senglar al plat i la música latent en qualsevol cafè o passejada nocturna. El sistema clànic surant en l'aire i demanar-te el cognom abans que el nom. La meva idea de festa no és acabar una nit en una església sentint polifonies, però sempre m'havia fet gràcia començar a cantar espontàniament en un bar qualsevol amb altres veus.

Nits de discusió que no guanya ningú, riures estúpids que la pietra fa sortir del no res, parlar i entendre idiomes que en la vida he estudiat. Prendre el sol a la plaça Gaffary assaborint una Corsica-cola entre passeig i passeig. I és que Còrsega és més gran que una castanya, però més petita que Sardenya, que enyoro una mica...

Només l'últim dia per conèixer una ciutat, Corti, que si bé no és gran se'ns en feia. Buscant com deseperats una postal per enviar (que difícil és l'hivern), uns formatges per compartir i música per no oblidar.

L'horari insular desespera els continentals i ara els continentals em deseperen a mi. 25 hores de ferri i tren són molt dures i més encara rebentant fronteres creant xarxes i vincles a qualsevol lloc. A tot arreu com a casa i a casa faltar un tros d'arreu.

Acabo amb un fragment d'una cançó de L'Arcusgi que no em marxa del cap.

"A l'aggrottu d'un scogliu, hè natu un fiore biancu
U so lume risplende, si span'in la natura,
È brina chì sguile, cun fede annacquerà
Sumenta in lu mondu, per sparghje LIBERTÀ..."

El pitxer de cervesa

2008-01-24T18:02:00.000+01:00

És dimecres al vespre, i pel simple fet de ser gener la son ve abans i acompanya la baixada del sol.

No és gaire tard, de fet és aviat, quan em passen a buscar per assistir a un concert i recital de poesia a la seu d'Òmnium. No estic gaire acostumat a aquests actes i la son, la mandra i la falta d'hàbit innuden el meu cap. Tot i així em ve de gust anar-hi.

Comença l'acte després de saludar en Cesk i al principi estic pendent d'altres coses. A la segona cançó-poema em centro i el que m'amoïnava abans ja deixa de fer-ho. Descobrim l'obra de Blai Bonet espectacularment interpretada per Carles Rebassa seguida de les cançons que em transporten de nou a l'Alguer i Sassari en l'escapada de fa uns mesos. Em recorda el disc conjunt A dos voces de Daniel Viglietti i Mario Benedetti

S'acaba l'acte i anem al cine a veure una pel·lícula no massa bona. És el que en diríem "una jornada cultural".

Si vols ser un home,

mira, primer de tot, de fer el cap viu.

Mira de no tenir cap amo

que t'eduqui a imatge i semblança del seu quadre clínic.

T'ensenyarà just que el mantinguis

i que et colguis amb el seu mural rupestre,

si és que vols que et donin el carnet de súbdit.

Així agafaràs la bruta malaltia de la decència

i la grollera ronya del silenci. Seràs un esteta,

i això és el pitxer de cervesa

que aida a empassar-se el pa florit,

i perquè aquells que estimen just el seu temps

i certes imatges tradicionals de l'home

s'han colgat més o menys amb Alemanya.

Blai Bonet

Buscant socis

2008-01-24T13:47:00.000+01:00

Ara que sembla que definitivament el TAV té llum verda per passar pel centre de Barcelona tinc la intenció de fundar l'Associació d'enemics de la Sagrada Família i l'Eixample, amb l'objectius que caigui el més aviat possible aquesta aberració arquitectònica i de pas s'endugui amb ella la planificació urbanística. Què és això tan quadriculat i tan ben posat? Existeix alguna persona capaç d'orientar-se amb carrers paral·lels i exactament iguals? Glòria als planols desordenats, morin Gaudí i Cerdà.

Acomplint tòpics

2008-01-17T13:19:00.000+01:00

Arribats els exàmens tots els estudiants que tinguin bloc, fotolog o espai a Internet han d'omplir un post amb l'angoixa del moment, la pressió, el no dormir i la feina feta a última hora. Sempre la mateixa història. Recordo quan el professor de tendències historiogràfiques ens preguntava si la nostra vida era previsible, la majoria pensàvem que no. No era mentida, responia més a la ingenuïtat del moment, la fantasia que la vida et pot sorprendre en qualsevol instant. Realment ara m'ho plantejo i som animals molt mecànics, ensopeguem constantment amb la mateixa pedra. Només les variables alternatives de cada situació deriven les nostres accions cap a altres camins.
El cap em bull d'idees i el cos no em respon del cansament. Acabar el CAP amb un regust agredolç, treure'm de sobre l'última assignatura troncal i eliminar definitivament un període. Però sobretot, com sempre, acabant la feina a últim moment.

El lladre tranquil

2007-12-20T13:16:00.000+01:00

Dimecres, 8:45 hores del matí.

Baixo del metro i esquivant gent a dreta i esquerra avanço pel passadís de l’estació, quan arribo al vestíbul veig una imatge poc freqüent.

Dos guàrdies de seguretat, amb el gos reglamentari, retenen dues persones contra les màquines expenedores de bitllets. La gent camina tranquil·lament i algun atrevit intenta travessar l’escena. Ràpidament guàrdies i gos fan notar que ha de passar per darrere, no s’espatlli la funció.

Em sobta el nerviosisme del personal de seguretat, no paren de moure’s frenèticament amb gestos que els mantinguin ferms al lloc, mentre esperen l’arribada dels mossos. Els dos lladres, per contra, estan molt calmats, repenjats a la paret i fent comentaris que provoquen un tímid somriure del company i la ira dels vigilants.

Abandono el vestíbul al cap d’uns segons i segueixo caminant amb parsimònia cap al meu destí, això sí, amb el cap ocupat amb l’escena que acabo de veure.

Defensem els espais alliberats

2007-10-17T11:20:00.000+02:00

Des d'aquí no voldria ara fer proclames antisistèmiques ni exaltar l'opció de l'okupació. Em limitaré a qüestions purament objectives.
Can Vies porta molts i molts anys oferint espai de reunió, lleure i cultura a multitud de joves que han passat per aquest centre social, tant de Sants com de fora. Pels qui anaven a fer feina com pels qui hi anaven de festa. Un espai on ningú es lucrava a costa de les activitats que en feia.
Simplement cal defensar aquells espais que han aportat millores socials, sobretot als joves que sovint som oblidats per les institucions i les grans corporacions si no és per pagar, consumir i callar.

Escolta la falca i vine a la mani!

Roda el món i torna al born

2007-09-19T22:57:00.000+02:00

Després de gairebé dos anys de sortir del meu lloc d'origen i no haver-me integrat als diferents llocs on he viscut començava a experimentar la nostàlgia de l'apàtrida.
Els llocs nous no t'omplen malgrat t'ofereixin refugi, et son estranys i aliens. I la quotidianitat no el fa més agradable per ser més familiar. I no et sents d’enlloc, no ets al lloc on pertanys i aquest avança sense tu, de manera que te'l sents alhora propi i estrany.
L'atzar, en els seus embats constants et pot tornar com una pedra a la costa. han estat qüestions laborals les que m'han tornat a fer veure cares conegudes, carrers i places tantes vegades trepitjades, sentir-me de nou a casa i entendre de nou els motius pels quals havia marxat.

No pots buscar solucions fora quan el problema és a dins.

Vaca

2007-08-29T11:48:00.000+02:00

Dues idees independents em porten a pensar que les vaques, com la resta d'animals practiquen sovint la zoofília. Si una vaca s'ho fes amb un humà, deixaria de ser zoòfila?

Barcelona segle XXI

2007-08-03T12:00:00.000+02:00

Mentrere fullejo el diari que acabo de comprar em ve al cap alguna discussió sobre la visió progressiva de la història. Evidentment la tecnologia avança, però ho fa inversament proporcional al benestar real de les persones.

Alguns em diran si preferiria viure al segle XIX o més enrere. No es tracta de fer un debat sobre condicions de vida en el passat si no de valorar la realitat actual. Cert que ja no hi ha la pesta o la tuberculosi, però segurament els nostres avis malgrat treballar més hores i en pitjors condicions eren més feliços. Els nivells d’ansietat, angoixa, i algunes malalties mentals van directament lligades a l’actual societat de consum, que no de progrés. Perquè en definitiva progrés hauria de significar felicitat i no gran quantitat de béns que acumulem en les nostres dependències.

Probablement era més emprenyador cuinar amb carbó o llenya que amb una vitrocerèmica, però que passa si de cop marxa la llum com ha passat a Barcelona? Nevera fora, cuina fora, ordinador fora i televisió fora. Amb prou feines sabem viure sense això. Realment aquest és el progrés que volem? A quin preu estem disposats a mantenir-lo?

Sovint penso que m'agradaria que tornés una època fosca, una nova prehistòria on la humanitat recuperés el rumb perdut els darrers segles.

Els amos de les nostres vides

2007-07-05T19:07:00.000+02:00

El temps és una obsessió que fa temps que tinc i és una de les coses a les quals dedico més hores i més energies en els meus pensaments, gairebé de forma malaltissa.
Les qüestions més tòpiques són sempre sobre les 8 hores en que de mitjana se suposa que treballem, uns esforços i hores que la teoria ha anomenat alienats pel fet que no el controlem, algú ho fa per nosaltres. Igualment la tele ens diu a quines hores hem de mirar-la si volem veure un programa concret, les radio-fòrmules ens diuen quines cançons formen part de les nostres vides i quant han de durar. Els editors ens imposen els best-sellers que hem de llegir i els programadors de cinema ens estrenen setmanalment les dues hores que destiarem a veure el darrer èxit.
Les hores dels àpats no les triem nosaltres, el divendres i el dissabte toca sortir a la nit, el diumenge a la tarda no fer res i ara que són rebaixes és obligat passar pel centre comercial de torn. El nostre oci no el decidim tampoc.

Si no controlem el nostre temps, som amos del nostre destí?

Pregunta

2007-07-05T19:00:00.000+02:00

Estava buscant una imatge per a l'entrada anterior i se m'ha plantejat una qüestió. Com dibuixarieu el concepte "canvi"?

Si s'hi troba resposta m'agradaria que me la féssiu saber.

Paradoxa musical

2007-07-05T18:57:00.000+02:00

L’altre dia pensava sobre la música i em va sorgir una paradoxa.

Molts entesos melòmans despotriquen sobre qualsevol gènere que no sigui el que volen fomentar. Cadascú, com a mortal, té els seus gustos i predileccions, però si algú afirma estimar la música ha de viatjar de Beethoven al Punk i del folk a Carl Cox . Sense prejudicis, partint de l’ancestral i obert a l’esperimentació. La música com la vida està sotmesa a la dinàmica de canvi.